Es troba al mig del bosc, sobre el marge esquerre de la carretera, a uns 200 m. de l’església parroquial. Hom afirmaria que la seva construcció data de la segona meitat del segle XVIII, potser del temps en què mossèn Baldiri Reixach va ser rector de la parròquia (1730-1781). Antigament hi havia un porxo abans de l’entrada; però va caure el teulat i no es va reconstruir. Ens els nostres dies apareix en estat l’abandonament. Cal dir, però, que el 10 de juny de 1995, un grup de joves de l’Associació juvenil “Va de 12” va estassar les bardisses i herbes que hi havia a l’entrada i al voltant, i ara es pot arribar fins a dintre l’edifici.
S’aguanten les parets i la volta, però no ha estat possible encara condicionar el seu interior d’una manera digna. Segons el testimoniatge de Joaquim Riera, nat a can Pardala d’Ollers el 2 de febrer de 1905 i ara resident a Vilamarí, quan era jove feia d’escolà i campaner de la parròquia, i els dissabtes del mes de maig, a les 6 del matí, pràcticament tots els fidels anaven en processó a l’ermita, on es celebrava una missa en honor del sant. L’esmentat testimoni assegura que almenys fins l’any 1920 es van realitzar els al·ludits actes religiosos. En aquests indrets hi ha altres ermites dedicades a sant Sebastià i a sant Roc, que són dos sants advocats contra la pesta. Segons la senyora Rosa Puigdemont, resident a Foncoberta, encara l’any 1925 els fidels resaven la següent oració: “Sant Roc i sant Sebastià/ guardeu-nos de fam i de guerra,/ de pestes i malalties/ i de cap mal lleig. Amén”. És que els termes de Vilademuls i de les seves rodalies van ser zones especialment afectades per aquest flagell, sobretot durant els segles XIV i XVII, i moltes persones van acudir a aquells sants per què els deslliuressin de la plaga que assotava els pobles.