La primitiva església era romànica, dels segles XII-XIII. La seva porta va ser tapiada l’any 1787 i actualment gairebé és tapada per nínxols. El brancal visible d’aquesta porta i la continuació del mur romànic es recolzen sobre una paret les pedres de la qual, segons l’arquitecte Joan M. de Ribot i de Balle, podrien ser indici de l’existència d’una església anterior, pre-romànica. En aquest floc, per tant, -si els esmentats indicis es confirmessin- haurien existit successivament tres esglésies: La primera pre-romànica (ss.IX-X), la segona, romànica (ss, XII-XIII), i l’actual (s.XVII-XVIII). A les dues últimes es pujava per les escales actuals, especialment pel tram dels costat dret, les pedres del qual estan molt gastades. La de la banda esquerra segurament que es va construir amb motiu de l’edificació de l’última església. Recentment, l’any 1992, es va restaurar allargant-la i fent mes amples els escalons. El temple romànic és esmentat en un document del 30 de setembre de 1269. En bastir l’edifici actual es van aprofitar murs de l’antiga església, que ara són visibles en una part de les façanes occidental i meridional de la nova construcció. Igualment és romànica bona part de la base del campanar fins a una alçada notable. El carreu romànic es caracteritza per filades de mida mitjana i gran, ben escairats i polits, disposats en perfecta regularitat. En el sector de l’antic frontis romànic resta un vestigi del finestral que s’hi obria, al centre, trencat per la construcció de les obertures neoclassiques. L’any 1688 es va elevar el teulat de l’absis i es va ampliar l’església. És curiós contemplar els motius ornamentals gravats en els rajols que formen el ràfec del teulat dels vessants de migdia i ponent. Són molt variats: van de les simples ratlles fins a dibuixos que recorden figures alegòri ques que fan referència al dimoni corn enemic de la nostra salvació. Durant la revolució marxista de 1936-39 va ser convertida en magatzem.
