Ermita de Sant Esteve de Briolf

Etimològicament els orígens del nom de Briolf cal buscarlos en el món germànic. Briolf deriva d’un nom propi d’origen germànic, “Brisolf”. Malgrat la certesa d’aquest origen no queden restes d’aquesta colonització, ni referències documentals. El nom de “Villam Briulfo” apareix en el testament del comte Miró, de l’any 979, en el qual cedeix aquestes propietats al cenobi de Sant Pere de Besalú. L’any 1017 surt esmentat “Ricolfo” en les possessions del monestir de Sant Esteve de Banyoles. El 1216 “Vriolf” formarà part d’unes donacions del rei Joan II a Francesc Vernatallat com a patrimoni del vescomtat d’Hostoles. En el cens de l’any 1359 la “Parròquia de Briolif” consta de cinc focs de cavallers. L’església, des d’un primer moment, formà parròquia independent i no serà fins al 1530 quan serà sufragània de l’església parroquial de Sant Miquel de Campmajor. L’any 1888 es fan a l’església una sèrie de reformes; es construeix el campanar i l’altar, i es redecora l’interior amb pintures de caràcter neobarroc. L’indret de Briolf va anar perdent població i ja a mitjan segle XX va quedar totalment despoblat.

L’ermita de Sant Esteve de Briolf és de petites dimensions, formada per una sola nau i un absis semicircular a llevant, probablement del segle XIII. A la façana de migdia es troba la porta d’entrada, d’arc de mig punt en degradació i porta quadrangular. Destaca el gran campanar d’espadanya, fruit de la restauració barroca. El campanar és de grans dimensions, amb dues obertures, acabat en una cornisa. A la façana lateral s’observa la imposta de la volta marcada per una motllura de cavet. La nau està coberta amb volta de canó. En els murs laterals tenen dues petites capelles. Antigament sobre la coberta hi havia les dependències del rector; es conserven, en el mur de tramuntana, les escales exteriors des d’on s’accedia a l’habitacle.

Ajuntament de Sant Miquel de Campmajor